miércoles, 30 de noviembre de 2016

EL RICKSHAW PORTA SOMRIURES A BARCELONA (LA MEVA EXPERIÈNCIA)

ELS INICIS

Fa molts anys que circulo en bici, ja sigui per desplaçar-me a treballar o per lleure. Fins i tot alguns estius he fet viatges en bici.
A través de les xarxes socials estic al corrent de totes les coses noves que apareixen referents a la bici.

Va ser així com vaig conèixer la iniciativa de Biciclot i Vanapedal. Un bon dia vaig rebre una informació de cursos per conduir aquest aparell que té parts de tricicle i parts de bici i amb un nom de no gaire fàcil pronunciació: el Rickshaw.

Vaig mirar què era tot allò a les planes web i no m'ho vaig pensar i em vaig dir: Hi he d'anar:





LA IDEA: QUÈ ÉS EL QUE ES FA? (ho he extret del tríptic)



En Bici Sense Edat és una iniciativa senzilla però innovadora, impulsada el 2012 a Copenhagen: Cycling Without Age.
L'idea que origina el projecte és simplement la de retornar la capacitat d'anar en bicicleta a la gent gran, tenint en compte les dificultats de mobilitat d'aquest col·lectiu.

La clau per fer-ho possible és l'ús dels rickshaws, un tipus de bicicleta amb el qual es pot oferir a la gent gran l'experiència de tornar a anar en bicicleta, alhora que es construeixen noves relacions inter-generacionals entre els conductors voluntaris i els passatgers.

L'experiència des dels seus començaments va ser tan enriquidora per a tots els involucrats, que al cap de poc temps es va estendre per tota Dinamarca, així com a la resta del món.

A Barcelona, des de Vanapedal i Biciclot, volem oferir l'oportunitat de participar de manera gratuïta d'aquesta primera prova pilot que es durà a terme els mesos d'octubre, novembre i desembre de 2016.


EL CURS I EL VEHICLE

Un dissabte, a la seu de Biciclot ens van explicar els orígens d'aquesta iniciativa,ens van mostrar les característiques del vehicle i el vem fer servir per aprendre sobre la seva conducció.

De forma ràpida es pot dir que: el Rickshaw té tres rodes, una posterior tractora propulsada pel conductor movent els pedals i dos davanteres directrius unides per un eix on hi ha l'habitacle on poden seure els passatgers.

La propulsió es realitza pedalant  i, a més hi ha una bateria que, si cal (ho acciona el conductor), també assisteix el pedaleig. Molt util a les arrancades i/o amb pendents pronunciats.

l'Habitacle és de fàcil accès pels passatgers, porta equipament  adicional pel fred i una protecció per la pluja que es desplega en cas que sigui necessari.

Pel ciclista habitual com jo i que mai l'havia utilitzat, sorprèn en la conducció l'amplada que té i que en el desplaçament  hi ha una implicació important de les extremitats superiors al fer girs, sobretot de poc radi. A tot el qui vulgui participar en el voluntariat  és molt necessari fer el curs de formació.





EL MEU PRIMER DIA

Un dilluns al matí i després d'haver concertat prèviament l'hora de trobada, em vaig trobar davant d'un centre on hi viuen persones grans, no recordo si era una residència o un centre sociosanitari.  Allà vaig conèixer els meus primers passatgers: el Josep i la Montse.

Mentre esperava, els comentaris de la gent que passava pel carrer eren de sorpresa en veure aquell giny i inclús un treballador del centre comentava que una senyora que ja havia participat com a passatgera i que era resident d'allà des de fa dos anys, va ser la primera vegada que la va veure somriure.



Un cop ja instal·lats els meus passatgers, la ruta pel barri va començar.
La parella anava observant detalls del barri, alguns d'ells desconeguts per mi, com que, per exemple, hi havia hagut vies de tren a la zona que ara és el Parc del Clot.

Una de les diverses coses que jo els vaig preguntar és si ells havien anat en bicicleta. Em van respondre afirmativament.
En diversos trams del recorregut, els passatgers van trobar-se persones conegudes ja que ells havien viscut sempre al barri i aquests, quedaven sorpresos de veurel's al Rickshaw.

La nostra presència pels carrers no deixava indiferent a ningú. Despertava, sorpresa, admiració i, sobretot, somriures entre la gent que ens mirava.
Una senyora del carrer em va fer parar i em va preguntar com ho podia fer per poder ser també passejada.....

En tot el recorregut vaig ser acompanyat per dos persones que circulaven en bicicleta i m'indicaven en tot moment informacions precises per tal de facilitar-me la conducció.


OPINIÓ

Considero que aquesta és una molt bona iniciativa per la gent gran. A més, Barcelona és una ciutat molt ben preparada per fer aquests trajectes ja que cada cop tenim millors infraestructures i carrers pacificats per poder desplaçar-nos amb seguretat i la climatologia acompanya la major part de l'any.











miércoles, 10 de agosto de 2016

EL SENYAL S-28 CARRER RESIDENCIAL I CARRERS AMB PRIORITAT INVERTIDA

El senyal que he posat a la imatge es tracta del senyal S-28: Carrer residencial.

No es tracta d'un carril bici i per tant el vianant no té prohibit romandre-hi i/o deambular.

La descripció del senyal és la següent:
Indica les zones de circulació especialment acondicionades que estan destinaes  en primer lloc als vianants i en les que s'apliquen les normes especials de la circulació següents:

La velocitat màxima dels vehicles està fixada en 20 Qms/h, els conductors han de concedir prioritat als vianants.
Els vehicles no poden estacionar-se més que en els llocs designats per senyals o marques.
Els vianants poden utilitzar tota la zona de circulació.
Els jocs i els esports estan autoritzats en la mateixa.

Els vianants no han de destorbar inúltiment als conductors de vehícles.

A Europa tenim l'equivalent de la zona de rencontre:


Els carrers amb prioritat invertida són carrers en els quals tenen prioritat els vianants i les bicicletes enfront la resta de vehicles. En aquests carrers desapareix la diferenciació entre la vorera i la calçada i tot l'espai es transforma en una zona destinada al desplaçament dels vianants, als jocs dels infants, a les passejades i a la vida social al carrer. Els vehicles a motor també hi poden circular, però amb una velocitat màxima de 20 Qm/h.


CASTELLANO


La señal que he puesto en la imagen se trata de la señal S-28: Calle residencial.

Indica las zonas de circulación especialmente acondicionadas que están destinadas en primer lugar a los peatones y en las que se aplican las normas especiales de la circulación siguientes:
La velocidad máxima de los vehículos está fijada en 20 Km/h, los conductores han de conceder prioridad a los peatones.
Los vehículos no pueden estacionarse mas que en los lugares designados por señales o marcas.
Los peatones pueden utilizar toda la zona de circulación.
Los juegos y los deportes están autorizados en la misma.
Los peatones no han de molestar inútilmente a los conductores de vehículos.

En Europa tenemos el equivalente de la Zona de rencontre:

Las calles con prioridad invertida son calles en las cuales tienen prioridad los peatones y las bicicletas respecto el resto de vehículos. En estas calles desaparece la diferenciación entre la acera y la calzada y todo el espacio se transforma en una zona destinada al desplazamiento de los peatones, a los juegos de los niños, a los paseos y a la vida social en la calle. Los vehículos a motor también pueden circular pero con una velocidad máxima de 20 Jm/h

lunes, 8 de agosto de 2016

LA CONTAMINACIÓ DE L'AIRE QUE PATIM A BARCELONA

Aquesta entrada l'he fet per tal que la llegeixin totes aquelles persones que han posat el crit al cel i s'han escandalitzat en saber que Barcelona cobraria la zona blava i l'àrea verda el mes d'agost i que estaven estudiant el fet d'encarir el seu preu.

Barcelona és la quarta ciutat més contaminada de partícules més fines en suspenció (PM2.5), segons informe Aphekom amb dades de 25 ciutats europees.
Barcelona registra 27 micrograms per metre cúbic de partícules (PM 2.5) i l'OMS recomana no superar els 10 micr/m3. L'estudi diu que això permetria allargar la vida dels Barcelonins/nes fins s 22 mesos. Aquests nivells generen una càrrega extra de fins a 19.000 morts prematures per any de les quals, 15.000 són per malalties cardiovasculars.

Mesures que gravin els vehicles contaminants en desincentiven el seu us. P ex: fer pagar la zona blava o l'àrea verda i, per tant ajuden a complir les directrius pel que fa als límits contaminants de l'OMS.
Tenim dret a no enmalaltir. Aquest ajuntament pretèn (i dic pretèn, perquè no sé si ho aconseguirà) enfrontar-se a un lobby molt potent com el de l'automòbil. Recordem casos com el 'diesèlgate').
Acomplir les directrius contaminants de l'OMS, és a dir, no sobrepassar els límits permesos, produeix uns beneficis econòmics xifrats en 31.500 milions d'euros (informe Aphekom.  Cerqueu al Dr. Google). Aquests beneficis inclouen: despeses sanitàries, en absentisme laboral i altres costos intangibles a part d'allargar l'esperança de vida i millorar la qualitat de vida.


Aquestes partícules petites no són provinents de fàbriques, creuers o avions. Són exclusivament dels automòbils. Viure aprop d'aquests nivells alts de contaminació pot provocar entre el 15% i el 30% de tots els nous casos d'asma en nens i de malalties pulmonars d'obstrucció crònica i malalties coronàries per a adults de més de 65 anys.

La contaminació atmosférica causa 7 vegades més morts que els accidents de trànsit.
El diòsid de Nitrogen (NO2) té un límit al qual segons l'OMS no hauríem d'estar exposats de 40 microgr/m3 de mitjana anual. Barcelona sovint supera aquesta xifra. La directiva europea sobre els límits de NO2 està en vigor des de l'any 2.010.
La principal  via d'actuació per reduïr la pol·lució és la disminució del trànsit motoritzat o la potenciació del transport públic.

Barcelona és una de les ciutats amb més densitat de vehicles per Km2 d'Europa: 6.100 respecte als 1.500 en ciutats com París i Berlín.
La Generalitat de Catalunya no ha desenvolpupat encara el pla per millorar la qualitat de l'aire aprovat el 2.007 i van presentar una sol·licitut de pròrroga perquè no podia complir abans del 2.015 les exigències comunitàries (a dia d'avui no les compleix tampoc). Europa pot portar el cas al Tribunal de Luxemburg i això comportaria sanció milionària.

Entre 2.010 i 2.014 els analistes de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) va criticar els ajuts públics i subvencions que atorguen els governs vagin destinats a la producció i consum de combustibles fòssils i critiquen que aquest fet entorpeix els esforços per reduir les emissions de gasos i combatre el canvi climàtic. A Espanya hem tingut el pla PIVE.

L'estudi de Tom Tom (Traffic Index) diu que el 2.015 Barcelona és la ciutat més congestionada pel trànsit i amb pitjor hora punta d'Espanya. Un conductor de Barcelona pot passar un 28% més de temps-respecte a un flux de trànsit normal sense congestió- atrapat en qualsevol hora del dia i fins a un 48% en l'hora punta del matí. Això suposa perdre 109 hores més de temps en trajectes cada any.

Els contaminants de l'aire penetren als pulmons i als sistemes cardiovasculars, de manera que posen en risc la salut de les persones. Per això, la pol·lució incrementa el risc de tenir accidents cerebrovasculars, malalties del càncer de pulmó i afeccions respiratòries agudes, especialment asma.
La solució a això és incrementar l'ús de les fonts d'energia renovables i incentivar els transports col·lectius, afavorir el vianant i habilitar xarxes de carrils bici.

"La contaminació de l'aire a les zones urbanes continua creixent a un ritme alarmant i té efectes devastadors sobre la salut humana". María Neira (directora del departament de salut pública de l'OMS).

A Barcelona hi ha registrats més de 87.000 vehicles de tot tipus que acumulen més de 20 anys.

sábado, 28 de mayo de 2016

ALGUNS MITJANS DE COMUNICACIÓ CATALANS NO TRACTEN BÉ LA BICICLETA

El motiu d'aquesta entrada és la carta d'un lector a El Periódico de Catalunya (24/05/2016):
Jo vaig intervenir aportant opinions en la que va ser publicada a la secció "El Periódico entre todos" (@EPentretodos) de la xarxa social Twiter i en la que van ser censurats alguns dels meus comentaris realitzats tots ells amb respecte. No vaig fer captures de pantalla dels twits, però sí de les argumentacions externes que complementaven els twits i que tan l'interlocutor com jo publicàvem en blogs externs a twiter. Em va sentar malament que esborressin els meus comentaris que havien estat fets amb respecte.
Aquesta és la historia d'un intercanvi d'arguments a causa de la carta inicial:

-----------------------------------------------------------------------------------------------
La bicicleta és un dels mitjans de transport més eficients en termes energètics i dels més eficaços en el medi urba com es demostra en la cursa dels trasnports:
En via urbana, la implicació de la bicicleta en col·lisions és de les més baixes:
Núm d'usuaris implicats en col·lisions a l'any 2014 (Dades Ajuntament de Barcelona):
número de col·lisions amb implicació bicicletes: 646
número de col·lisions amb implicació de vianants: 1.223
número de col·lisions amb implicació de ciclomotors: 1.155
número de col·lisions amb implicació de motocicletes: 4.865
Això no apareix a l'estadística però jo decideixo sumar els 1.155 + 4.865 = 6200 (ciclomotors + motocicletes)
número de col·lisions amb implicació  de turismes (no es compten taxi ni furgonetes): 4.872
número de col·lisions amb implicació de taxis: 915
número de col·lisions amb implicació de furgonetes: 973
número de col·lisions amb implicació d'autobusos: 434
número de col·lisions amb implicació de camions: 279

No obstant veiem que el tracte informatiu envers la bicicleta no sempre és equitatiu i en qualsevol accident en que es veu implicada una bicicleta veiem que s'obre un debat.

Aquí deixo diferents enllaços sobre les diferents maneres que tenen alguns mitjans de comunicació de tractar la bicicleta i altres usuaris de la via pública.
<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>> 
Ciclistas, ¿los nuevos "protegidos"? (blog dels lectors La Vanguardia 09/08/2015):
-----------------------------------
El Periódico de Catalunya (recopilatori: articles i cartes de lectors contra els ciclistes urbans):
--------------------------------------
El Periódico de Catalunya 24/07/2015 (set de cada deu ciclistes pasen en vermell)
Podrien haver mirat aquests (en una comparativa amb tots els usuaris):
-----------------------------------
La Vanguardia (20/07/2014). A la secció Viure (plana 6) apareix aquest text:
"[...]Però, desgraciadament, els bons ciclistes escassegen i per tant no són notícia. Són els salvatges que són notícia: dijous a la tarda em vaig carregar el tercer (li vaig ficar el bastó a la roda) en el que va d'any.[...]".
--------------------------------------
La Vanguardia (08/11/2015) (plana 6 secció Viure):
"[...]vaig haver de recórrer al bastó, un preciós bambú que em vaig comprar a París. Em va resultar molt útil. En més d'una ocasió em va salvar de ser enderrocat per la maleïda bicicleta. La bicicleta se'm tirava a sobre i jo li ficava el bastó entre la roda de davant i sortia il·lès. Me'n vaig carregar algunes, per sort alguns dels ciclistes portaven casc, però no tots.
Ara la cosa se m'ha tornat més complicada. Perquè el passeig, a la cruïlla de vianants del carrer Rosselló, han instal·lat un carril de bicicletes que, quan el creues, no el veus perquè t'ho impedeixen uns arbustos. Quan al creuar, veus el rostre d'un noi o d'una noia la mar de simpàtics que et somriuen, però no veus que sota aquell rostre hi ha una maleïda bicicleta que, quan acabes de creuar se't tirarà a sobre. Sort que creuo amb el meu bambú a punt i gràcies a ell m'he carregat alguna bici que, si no l'hagués fet caure, se m'hauria carregat a mi[...]".
Al peu de la fotografia hi consta el següent text: "L'autor es defensa de les bicicletes col·locant-los el bastó entre les rodes quan es veu en perill de ser atropellat".

---------------------------------------
Diari Sport (24/12/2015). Entrevista en un carril bici a un participant del Dakar:
Aquest em sembla molt greu ja que el lloc de la imatge correspon a un carril bici de Barcelona i segons l'article 14 no s'hi pot deambular ni romandre. Des d'un mitjà de comunicació amb una gran difusió a les persones es dóna la idea que el carril bici és un lloc on hi pot entrar tothom. Caldria tenir cura en respectar les normes de trànsit
----------------------------------------------
El Periódico de Catalunya (03/09/2015). entrevista en un carril bici d'un candidat a les eleccions:
-----------------------
El Periódico de Catalunya (23/07/2015). "Vehículo de tracción animal":
-------------------------------------
El Periófico de Catalunya 26/04/2015) Barcelona viu sota la dictadura dels ciclistes 'cool':
----------------------------------
El Món (14/02/2016) "violència ciclista":
-------------------------------
Un nen de 4 anys atropella un senyor gran amb una bicicleta "sense pedals":
http://www.8tv.cat/8aldia/videos/exclusiva-un-nen-de-4-anys-atropella-un-home-de-88-amb-una-bicicleta/
-------------------------------------------
Informació sobre una de les carreteres més perilloses de Catalunya:
En aquest video es presenta una persona com a tècnic de seguretat vial i és qui va parlant de la perillositat de la carretetera entre Gavà i Begues.
Considero que un video de divulgació d'aspectes referents al trànsit rodat com aquest, on es parla de la perillositat d'una carretera, no hauria d'haver-se presentat d'aquesta manera.
Comença el video amb el vehicle aturat fora de la calçada i l'home va obrint i tancant portes sense portar armilla reflectant de seguretat.
Crec que no és un bon exemple el fet de fer una entrevista mentre es condueix i la persona ens diu que és una carretera perillosa on se suposa que ha de prestar la màxima atenció i concentració en la conducció. Fins i tot, en algun moment del video treu la mà del volant.
Al minut 1 amb 34 segons es produeix un avançament a un ciclista en un revolt i al mateix temps s'observa l'arrivada d'un vehicle en sentit contrari. Al meu entendre, la separació lateral mínima que deixa per avançar, no es suficient per poder realitzar la maniobra amb seguretat.

-----------------------------
Imprudència per un fill (La Vanguardia 30/04/2012):
Un exemple de discriminació postiva cap a l'automòbil
El passat dilluns 30 d’abril de 2012 em va sobtar una noticia que apareixia a La Vanguardia, a les planes centrals, les de color taronja. L’Autor de la mateixa, pretenia remoure les consciències de tots nosaltres al intentar justificar els motius que van portar a un conductor d’un vehicle automòbil a circular a 200 Qms/h.

El text ens demana que ens posem en la pell de l’infractor, que tinguem empatia i que ens fem la pregunta de què faríem nosaltres en la mateixa situació.

Segons l’autor, aquesta infracció greu de trànsit, és argumentada tot parlant de la preocupació del conductor, un pare de família que estava amoïnat pel seu fill, que es trobava a quilòmetres de distància i que no responia a les trucades de telèfon. Se cita textualment: “[...]Va trepitjar l’accelerador perillosament i temeràriament[...]”, “[...]Sense pensar-s’ho, va agafar el cotxe i va enfilar l’autopista del Maresme a 200 km/h[...]”.

¿Pretén l’autor de l’escrit justificar que circular amb un vehicle a 200 Qms/h és diferent si es fa pel simple pel plaer a la velocitat en contraposició a, per exemple, fer-ho per la necessitat d’arribar aviat a l’indret de destí?. És menor la infracció? Està més justificada?. ¿Disminueix el risc?.

A l’igual que ell demana que ens posem en la pell de l’infractor, jo demanaria que ens poséssim en la pell dels familiars que han patit la mort d’un ésser estimat en accidents de trànsit i en la de les víctimes dels mateixos, alguns d’ells, amb greus seqüeles irreversibles. Moltes d’aquestes víctimes, han estat vianants i/o conductors que realitzaven la deambulació i/o el desplaçament de forma correcta, sense cometre cap infracció.

Fóra interessant que des dels mitjans de comunicació es fes ressó del que implica posar-se en mans d’una màquina de gran massa i que es capaç d’assolir grans velocitats sobretot alhora d’informar de segons quines notícies.

Considero que aquesta notícia no s’havia d’haver publicat, o, en cas de fer-ho, no d’aquesta forma.
Estic d’acord que les coses no són blanques o negres però aquest text s’apropa a llindars perillosos pels fets que qüestiona. Seria quelcom semblant a que una persona assassinés a una altra i ens qüestionéssim si està justificat o no el fet de matar a algú
-------------------------------------------
Les bicicletes de Damasc (La Vanguardia 18/11/2014):
El corresponsal de La Vanguardia se sorprèn de veure tantes bicicletes en tornar a Damasc després d'haver-hi estat fa temps. Es curiós com aquest rotatiu tracta habitualment la bicicleta a Barcelona de forma despectiva, discriminatòria, tendenciosa i poc objectiva i, en canvi, en aquest article, podem veure comentaris elogiant-la, això sí, a Damasc. Una doble manera de mesurar. (article del 18/11/2014).

"[...]l'antiga ciutat dels omeies, que presumeix de ser la més antiga del món, s'ha convertit en un espai urbà recorregut per un riu de bicicletes que n'han fet canviar el paisatge[...]".
El comentari podria ser extrapolable a Barcelona. Per exemple, el meu avi, a qui jo no vaig poder conèixer quan jo vaig venir al món, podria perfectament opinar el mateix si ara pogués veure el trànsit de la ciutat.

"[...]Les bicicletes em van sorprendre en entrar a la ciutat. Els damasquins, que suporten un trànsit rodat apocalíptic, consumeixen hores i hores per desplaçar-se a causa de la proliferació de controls militars per verificar la identitat dels automobilistes i sovint escorcollar-los els vehicles per por d'atemptats terroristes[...]".
A Barcelona, per sort, tenim un clima de pau, però es podria extrapolar a la congestió en hores punta.

"[...]Les bicicletes, lleugeres i fàcils de fer anar, són un mitjà de transport útil en una població de vora dos milions d'habitants. Des dels carrerons modestos i antics de la ciutat emmurallada, del barri cristià de Bab Tuma fins a les zones residencials d'Abu Rumaned o Mezeh, les bicicletes s'han escampat per tot el seu àmbit urbà. Molts ciclistes viuen als suburbis. No només poden evitar els embussos i estalviar hores perdudes, sinó també es poden estalviar la gasolina i el gasoil, que han augmentat de preu[...]".
Aquest comentari seria perfectament extrapolable a Barcelona. Malauradament, són molt poques les vegades que hem vist un comentari sobre la bicicleta a Barcelona en els mateixos termes que apareix al fragment que he seleccionat.

"[...]A Siria la bicicleta era tradicionalment considerada de baixa categoria social, en feien servir sobretot els repartidors de botigues de queviures, humils empleats i obrers. Ara, estudiants, professors universitaris, funcionaris i fins i tot noies en fan servir[...]. [...]S'ha organitzat una campanya per promoure la bicicleta entre la població femenina, en una societat conservadora on no està ben vist que una dona empunyi el manillar i pedali dalt d'aquest simple mitjà de transport[...]".
Seria perfectament extrapolable a Barcelona, a execpció que aquí ja fa temps que està superat el tema que una dona pugui anar en bicicleta.

"[...]Valdria la pena compondre un elogi de la bicicleta de Damasc com un avenç de la independència i autonomia dels seus ciutadans, i no només com una necessitat de locomoció alternativa[...]".
¿Com pot ser que la gran majoria de vegades, La Vanguardia no es refereixi en aquests termes quan es parla de la bicicleta a Barcelona?.


miércoles, 25 de mayo de 2016

A LOS CICLISTAS: EXIGIR RESPETO SIN TENERLO CON LOS DEMÁS ES INSOLIDARIO

http://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/los-ciclistas-exigir-respeto-sin-tenerlo-con-los-demas-insolidario-68292

A los ciclistas: Exigir respeto sin tenerlo con los demás es insolidario


Cuando las peticiones de solidaridad y respeto solo van por barrios, corremos el riesgo de que desoigan nuestras exigencias. Y no, no es un manifiesto universal y de bonitas palabras. Más bien es una crítica a algunos ciclistas. Y digo 'algunos', no muchos ni todos, ya que por suerte, son más los que cumplen con las normas que los que no. A pesar de eso, he podido contemplar que de forma generalizada, el ciclista, sobre todo el urbano, respeta poco el código de circulación  y casi nada al peatón.
Semáforos en rojo que no se respetan, como si no fueran con ellos. Luces inexistentes cuando circulan de noche. Maniobras que comprometen la integridad de los viandantes, y lo más grave, la mala educación que algunos calzan cuando se les llama la atención.
Todos, peatones, ciclistas y conductores de automóviles omotocicletas, tenemos una responsabilidad. Unos más que otros, en función del daño que podamos ocasionar. Exigir respeto cuando no se ofrece, no solo nos pone en riesgo a todos, sino que aviva la insolidaridad, esa palabra tan poco fructífera.

<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>
Em sembla molt injusta aquesta carta i estic gairebé totalment en descaord.
critica a alguns ciclistes i després diu: "[...]he podido contemplar que de forma generalizada, el ciclista, sobre todo el urbano, respeta poco el código de circulación  y casi nada al peatón.[...]".
Són alguns o generalitza amb tot el col·lectiu?.

l'incivisme és una qüestió de col·lectius d'usuaris? o de persones?. Perquè, qui és incivic, ho és quan va a peu, en bici, en motocicleta, automòbil, etc. O és que hi ha persones que són cíviques quan van a peu i en automòbil i incíviques quan van en bicicleta i motocicleta?.
Semàfors en vermell?. és exclusiu del col·lectiu ciclista saltar-se semàfors en vermell?. No es tracta del: I tu més!!. Però qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Crec que cap altre col·lectiu fa tant bé les coses com per alliçonar als ciclistes. Alguns exemples:






Parla de la responsabilitat i del respecte. El respecte s'ha de tenir sempre i no ha d'estar en funció de que els altres usuaris ofereixin o no respecte.

El possible/probable dany que es pot ocasionar no només ve determinat en funció del mode de desplaçament utiliitzat sinó de l'actitud i comportament que es té a la via pública..

Si algú que no coneix la realitat diària pel que fa la mobilitat llegeix la carta, es pot fer una idea errònia de que, qui condueix una bicicleta és un insolidari i pot arribar a concloure que és un vehicle perillós. I les dades diuen el contrari:
Dades d'accidentalitat 2014 a Barcelona. La bicicleta és le vehicle menys implicat en col·lisions

Dades de desplaçaments diàris en bicicleta a Barcelona (a la plana 6 del pdf):


Article de El Periódico de Catalunya amb dades d'accidentalitat de l'any 2015:

Cadascú és lliure d'expressar la seva opinió i de pensar com vulgui. Per això jo expresso que no comparteixo l'opinió d'aquesta carta.
Aquesta carta, en la meva opinió no fomenta la concòrdia i les bones relacions entre els diferents col·lectius i usuaris de la via pública..
Una altra crítica que faig és que la veu que defensa el col·lectiu ciclista no és facilitatda d'igual manera que les opinions en contra en els mitjans de comunicació.
<<<<<<<<<<<<<<<<<>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>
La meva resposta ha tingut replica:
https://jositoscorner.wordpress.com/2016/05/26/en-respuesta-a-la-critica-acerca-de-la-carta-publicada-en-el-periodico-de-cataluna-acerca-de-los-ciclistas/


En respuesta a la crítica acerca de la carta publicada en El Periódico de Cataluña sobre los ciclistas

my wayDicen que caer en el olvido es el peor de los castigos y que es mejor que hablen de ti, aunque sea mal, que pasar sin pena ni gloria por este mundo.
Suelo enviar cartas a distintos medios de comunicación de prensa escrita, especialmente a El Periódico de Cataluña. Quien las haya leído ha podido constatar que suelen rezumar crítica por los cuatro costados. Son artículos que pretenden incitar a la reflexión. A pesar de todo, la crítica constructiva está presente de principio a fin. No pretendo con ellos sino que se piense acerca del tema planteado y que, estando a favor o no, se pueda iniciar un debate enriquecedor por todas las partes implicadas.
Pero debo reconocer que en esta última carta titulada A los ciclistas: Exigir respeto sin tenerlo a los demás es insolidario me he encontrado de frente con alguna crítica que, lejos de ser constructiva, me ha parecido un manifiesto de defensa a ultranza, sin más. Una actitud que roza la senda del victimismo, por considerar que somos los demás los que atacamos cuando ejercemos el derecho a quejarnos.
En este enlace podréis ver la copia que ha hecho un bloggero,defensor del uso de la bicicleta como medio de transporte por Barcelona,de mi carta así como el análisis de su contenido. Le digo bloguero ya que el único referente que tengo es el de twitter y el de su blog, sin saber cómo se llama realmente.
Debo reconocer que me he sentido como aquellos autores filosóficos, sesudos, de los de toga y alpargata que aparecen como por arte de magia en un texto de la selectividad, dispuestos a ser analizados.
Es evidente que cuando alguien lee el titular y es usuario habitual de la bicicleta, de buenas a primeras, activa los sentidos y piensa, “haber que van a decir esta vez.” Pero bueno, es como si yo, conductor de coche habitual, me pusiera tenso si el titular dijera que los conductores de coches suelen respetar poco el código de circulación. Pues mire usted, sí, hay de todo. Por cierto, yo también soy usuario ocasional del manillar y el shimano.
Mi carta empieza diciendo:
Cuando las peticiones de solidaridad y respeto solo van por barrios, corremos el riesgo de que desoigan nuestras exigencias. Y no, no es un manifiesto universal y de bonitas palabras. Más bien es una crítica a algunos ciclistas.”
Claramente mi queja es sobre el comportamiento de los ciclistas, al menos de algunos. De esos algunos que exigen, y con razón, que se les respete. Que demandan que tanto peatones como vehículos a motor, les tengan en cuenta. De esos que piden que se despeje el carril bici para su uso, que no se pase rápido cerca de ellos y que se mantenga la distancia de seguridad. Precisamente a esos ciclistas que exigen todo eso va dedicado el mensaje y son estos los que deberían entender mis suplicas, mis quejas ya que yo, adolezco del mismo mal: me gustaría que no se saltaran los semáforos (en cruces especialmente).Me gustaría que respetaran los pasos de cebra.Que no me digan “apártate de mi camino que te atropello” cuando voy por una calle peatonal. Me gustaría que tuvieran una mínima luz por la noche cuando van por la carretera para poder divisarlos con mi coche con suficiente anticipación. Me gustaría no recibir gritos e improperios por llamarles la atención. Y sobre todo, me gustaría que no vayan siempre de victimas aquellos que solo ven la paja en el ojo ajeno y no la suya en el propio.
Es por eso que me gustaría que la solidaridad, esa que exigen con todo el derecho del mundo, también la hagan suya y la compartan conmigo. No pido más que una actitud justa para todos.
Y digo ‘algunos’, no muchos ni todos, ya que por suerte, son más los que cumplen con las normas que los que no. A pesar de eso, he podido contemplar que de forma generalizada, el ciclista, sobre todo el urbano, respeta poco el código de circulación  y casi nada al peatón.”
Y he aquí la parte en la que un servidor, ha recibido más críticas que la razón pura.Copioliteralmente (está en catalán) y hago la traducción de lo expuesto:
“Em sembla molt injusta aquesta carta i estic gairebé totalment en descaord(Me parece muy injusta esta carta y estoy casi en su totalidad en desacuerdo).
Critica a alguns ciclistes i després diu: “[…]he podido contemplar que de forma generalizada, el ciclista, sobre todo el urbano, respeta poco el código de circulación  y casi nada al peatón.[…]”. (Critica a algunos ciclistas y después dice:…)
Són alguns o generalitza amb tot el col·lectiu?(¿Son algunos o generaliza con el colectivo?)”
Para empezar no está mal. Hacer un anuncio cibernético sobre la injusticia de una opinión, no es moco de pavo. Seguro que la respeta, faltaría más, pero ese término casi bíblico de justicia me parece bastante victimista. Lo de que está en desacuerdo, es una opinión y estamos en nuestro derecho de discrepar.
Parece que en el análisis, más morfosintáctico que de contenido, se critica que inicialmente hago referencia a “algunos ciclistas” y luego uso el término “de forma generalizada”.
Permitidme que me explique de forma pedagógica y concisa. Cuando hablo de ciclistas, englobo a los que hacen bicicleta de montaña. También a los que hacen bicicleta de carretera. Y por último a los ciclistas urbanos. Esos que hacen uso de la bici para sus desplazamientos diarios. Todos, parece pues, que son ciclistas.
Por un lado, los ciclistas de BTT, suelen ir por caminos en los que no suelen haber coches. Es poco probable la interacción y por tanto el conflicto. Además, el contacto con peatones, aunque existe, es mucho menor y menos problemática (aunque exista también).No hay demasiadas señales de tráfico, no hay muchas prohibiciones, no hay excesivas quejas. Es un tipo de ciclista que practica su deporte favorito. Va protegido, suele ir preparado y sin demasiada prisa.
Por otro lado está el ciclista de carretera. A pesar de que se rodea de señales de tráfico y puede encontrarse con peatones, su principal interacción es con los vehículos. Pero debido a las velocidades por las que se mueven ambos, ciclistas y vehículos, la precaución suele ser más elevada por ambas partes. Lamentablemente hay actitudes mucho más peligrosas por parte de los conductores de vehículos que de los ciclistas. Esa es la verdad. Suelen ir protegidos y preparados. Tampoco suelen tener mucha prisa.
Y luego está el ciclista urbano. El que sin ir ni protegido ni preparado, hace uso de la bicicleta para ir de un lado a otro. Una idea de movilidad que me parece genial y saludable así como sostenible. Pero eso no quita que, en un ámbito urbano, donde la interacción es continua con vehículos, peatones y mobiliario urbano, el que en teoría debería ser el más atento de todos ellos, el más precavido de todos los ciclistas, es el que suele ir sin casco protector, sin luces, y con prisas. Mala combinación en la jungla urbana. Sobre todo la prisa.
Pues bien, cuando hablo de la gran mayoría,para referirme a los que cumplen,teniendo en cuenta los tres tipos de ciclistas, creo que queda claro que es la gran mayoría de ciclistas. Por número de ellos.
Cuando recalco que de forma generalizadaen especial los urbanos, creo que queda clara la idea de: suelen ser los ciclistas urbanos los que pecan de actitudes incívicas. Los motivos que he dado arriba creo que demuestran que el resto de ciclistas suele tener menos problemas.
Y obviamente, aunque haga uso de términos como “muchos o pocos” y haya gente que se pierda en la transcendencia casi mística de si me contradigo o no con las cantidades, lo que tiene que quedar claro y creo que queda, es que habrá quien cumpla y sea ejemplar y habrá quien no lo sea. No puedo cuantificar de forma exhaustiva y milimétrica, evidentemente, pero desde mi experiencia personal y teniendo en cuenta que el dato empírico no engaña en demasía, he visto muchas infracciones de ciclistas urbanos y muy pocas del resto de ciclistas.
Perderse en si es de forma general o particular es andarse por las ramas y no tratar el tema en su origen. Alguien que defiende el uso de la bicicleta como medio de trasporte debería, no sólo hacer queja omisa de las tropelías que recibe por parte de los demás, sino que también debería hacer acto de contrición y reconocer que también hay mucho incívico con manillar.
Siguiendo con la crítica: 
“‘incivisme és una qüestió de col·lectius d’usuaris? o de persones?. Perquè, qui és incivic, ho és quan va a peu, en bici, en motocicleta,automòbil, etc. O és que hi ha persones que són cíviques quan van a peu i en automòbil i incíviques quan van en bicicleta i motocicleta?. ( “incivismo ¿es una cuestión de colectivo de usuarios o de personas? Porque quien es incívico lo es cuando va a pie, en bici, en moto y en coche etc ¿O es que hay personas que son cívicas cuando van andando y en coche e incívicas cuando van en bici y en moto?)”
Pues aquí debo darle la razón. Y es que el que es incívico, lo es a todas horas. Lo es escribiendo, bebiendo, incluso durmiendo. Es incívico el que se salta un semáforo, vaya en coche o en bicicleta. Pero es cierto que, yendo en coche he visto menos conductores que se saltaran el semáforo que ciclistas que, yendo lento o poco a poco, como el que no quiere la cosa, se lo van saltando por lo bajinis”. Obviamente no son todos, pero de los últimos 15 ciclistas que he visto, 14, lo han hecho.¿ Os he dicho que soy ciclista ocasional y que no me salto los semáforos?
Sin contradecirme, sí que veo que en ocasiones, la gente, no sabiendo muy bien porqué, cuando se sube a un vehículo, se transforma (o quizá aflora su personalidad): se vuelve quejica, maleducado, violento. Y puedo dar fe que pasa mucho con los conductores de vehículos, demasiado. También he de decir que hay mucho fitipaldi del manillar que en lugar de ir en línea recta, entre derrape y derrape sortea a los peatones cual cono. O trabajadores que no llegan a su puesto de trabajo, que tienen que llegar en 10 minutos pase lo que pase y esté quien esté en la acera, carretera o plaza.
Semàfors en vermell?. és exclusiu del col·lectiu ciclista saltar-se “semàfors en vermell?. No es tracta del: I tu més!!. Però qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Crec que cap altre col·lectiu fa tant bé les coses com per alliçonar als ciclistes (¿Semáforos en rojo?¿ Es exclusivo del colectivo ciclista saltarse los semáforo en rojo? No se trata del y tú más.Pero quien este libre de pecado que tire la primera piedra.Creo que ningún colectivo hace tan bien las cosas como para aleccionar a los ciclistas.)”
Y bueno. Posiblemente la parte que más me gusta de todas. Me disculpo por ser seguidor de métodos analíticos propios de estagiritas y demás pedantes cuasi sofistas, pero hacía tiempo que no veía contradicciones que, con todos mis respetos, anulan por completo cualquier defensa posible del objeto a analizar.
Obviamente no es exclusivo de los ciclistas que se salten los semáforos. Pero querido amigo, estamos hablando de los ciclistas y mi queja es precisamente sobre eso, sobre el incumplimiento por parte de los ciclistas (algunos, aunque le pese) de un código de circulación que está para todos por igual.
Lo de estar libre de pecado me parece como esa insana tradición que tenemos en este país de decir,” si tuvieras la oportunidad de robar sin que nadie te viera, seguro que lo harías.¡Para que se lo lleve otro¡”. Pues mi querido defensor de las bicicletas, debe usted saber que yo no me he saltado un semáforo. No lo hago porque no debo hacerlo, porque no me gusta que otros lo hagan y porque es peligroso para mi y para los demás. Así de sencillo. Ah y llámeme usted capitalista, pero no quiero que me pongan una multa. Además, si alguien me ve, puedo ser ejemplo a seguir para los que dudan.
No puedes, o mejor,no deberías defender a un colectivo anunciando a bombo y platillo que, como los otros lo hacen, nosotros también nos saltamos los semáforos. Si por mí fuera, multa al coche que lo hace y multa al ciclista que lo hace. Mala manera de defender a nadie haciendo alarde de que de vez en cuando nos saltamos los semáforos, como todos.
Y lo de aleccionar, permítame que le diga que ni soy el representante de ningún colectivo, ni voy a defender a aquellos que realizan infracciones, calcen lo que calcen, lleven ruedas, zapatillas o volante. Cada uno debe ser lo suficientemente responsable como para saber que aunque no le miren, debe cumplir con las normas, por un bien propio y de paso por un bien común. Por cierto, yo soy del colectivo de humanos, de esos que piensan y opinan. Lo de las etiquetas megalíticas se lo dejo para usted.
“Parla de la responsabilitat i del respecte. El respecte s’ha de tenir sempre i no ha d’estar en funció de que els altres usuaris ofereixin o no respecte.(Habla de la responsabilidad y el respeto.El respeto se ha tener siempre y no ha de estar en función de los otros usuarios)”
Totalmente de acuerdo con usted. No debe dejarse llevar por la indignación de aquellos que no respetan al ciclista. Usted debe ser responsable, con independencia de si los demás lo son o no. Pero no olvide que no debe saltarse los semáforos, esa actitud que es patrimonio de todos los colectivos.Además, en su blog dice que defiende el derecho de las personas que deciden desplazarse por Barcelona en bicileta. Noble empresa. Pero perdone que insista de nuevo: no se salte los semáforos, sino perderá toda credibilidad.
“El possible/probable dany que es pot ocasionar no només ve determinat en funció del mode de desplaçament utiliitzat sinó de l’actitud i comportament que es té a la via pública..( el posible o probable daño que se pueda ocasionar no sólo va determinado en función del modo del desplazamiento usado sino de la actitud y el comportamiento que se tiene en la vía pública)”
De nuevo de acuerdo con usted con la salvedad que, una señora cabreada, con malos modales, caminando por la calle, y con una velocidad de unos 3 o 4 km/h, por mucha mala actitud que lleve, dudo que pueda ocasionar un daño directo ni a un coche, ni a otro peatón, ni a una bicicleta. Para otro día dejamos los posibles daños indirectos o las culpabilidades que pudieran tener. Pero debe reconocer que, alguien con manillar, a 12/15 km/h con esa misma actitud, puede generar mucho más daño. Por impacto directo de bicicleta a peatón existe una clara desventaja, con independencia de la actitud.Más potencialidad en el daño, mas consciencia de lo que se tiene entre manos. Y no siempre sucede. El ejemplo en los coches, el ejemplo en las bicis e incluso en los peatones.
“Si algú que no coneix la realitat diària pel que fa la mobilitat llegeix la carta, es pot fer una idea errònia de que, qui condueix una bicicleta és un insolidari i pot arribar a concloure que és un vehicle perillós. I les dades diuen el contrari ( si alguno no conoce la realidad diaria por lo que se refiere a movilidad, lee la carta y se puede hacer una idea errónea de que, el que conduce una bicileta es un insolidario y puede llegar a la conclusión que es un vehiculo peligroso.Y los datos dicen lo contrario)”.
Considerar al lector como alguien que se puede confundir o llevar una idea equivocada de la realidad que acontece en una ciudad como Barcelona, por leer mi opinión, es tratarlo de inocente,cándido y sin juício própio.La bicicleta hace mucho que está inventada así como su interacción con el medio que le circunda. Parece que se preocupa más por la imagen que se tenga del colectivo ciclista que por intentar atajar el problema que tenemos peatones, ciclistas y conductores. Lo que viene conociéndose como postureo o marqueting de cero céntimos de euro.
Y los anuncios categóricos como considerar a un colectivo insolidario,me parece no sólo demagógico sino erróneo. Como usted decía, el insolidario no forma parte de un colectivo, sino que puede montar hoy en bici, mañana en coche y pasado llevar puestas el último modelo de zapatillas deportivas del mercado. Un consejo, preocúpese más por aquellos que dan mala imagen a su colectivo que las conclusiones que puedan sacar los demás al leer una opinión basada en hechos reales, como esas películas de sobremesa que tanto gustan.
“Cadascú és lliure d’expressar la seva opinió i de pensar com vulgui. Per això jo expresso que no comparteixo l’opinió d’aquesta carta.Aquesta carta, en la meva opinió no fomenta la concòrdia i les bones relacions entre els diferents col·lectius i usuaris de la via pública..Una altra crítica que faig és que la veu que defensa el col·lectiu ciclista no és facilitatda d’igual manera que les opinions en contra en els mitjans de comunicación ( Cada uno es libre de expresar su opinión y forma de pensar como quiera. Por eso yo expreso que no comparto la opinión de esta carta. Esta carta, en mi opinión no fomenta la concordia y las buenas relaciones entre los diferentes colectivos y usuarios de la via publica. Otra crítica que hago es que la voz que defiende el colectivo ciclista no es facilitada de la misma manera que las opiniones en contra, en los medios de comunicación.)”
Otra vez de acuerdo con las palabras de este bloguero.Cada uno es libre de expresar su opinión. Él no la comparte y yo lo respeto, como tiene que ser.
Lo de que fomente la concordia o no ya me parece que no se corresponde con lo del respeto a las opiniones.
Mi carta, esa que termina diciendo:
“Todos, peatones, ciclistas y conductores de automóviles o motocicletas, tenemos una responsabilidad. Unos más que otros, en función del daño que podamos ocasionar. Exigir respeto cuando no se ofrece, no solo nos pone en riesgo a todos, sino que aviva la insolidaridad, esa palabra tan poco fructífera, resulta que no fomenta la concordia.”
¿Es acaso un manifiesto provocador, que lapida sin piedad al ciclista? ¿Sólo englobo a estos o también a todos? ¿Fomento la irascibilidad y el mal rollo entre “nosotros” y “ellos”, el colectivo perseguido injustamente?
De nuevo, pido disculpas por la ironía pero creo que todos deberíamos ser críticos y hacer un sano acto de contrición, considerando y valorando los juicios que se emiten, ya que estos, no son más que voces ajenas que ven cosas que no funcionan. Cosas que no somos capaces de ver desde dentro. Y en lugar de santificar a un colectivo por ser mártir, se deberían reconocer los fallos, que los hay, tanto de unos como de otros, e intentar que se produzca esa concordia, que empieza con el reconocimiento del problema.
Por cierto, si los medios de comunicación deciden publicar opiniones de gente que se queja de “algunos” ciclistas, quizá y solo quizá sea porque sea verdad lo que dicen y cuando el rio suena, agua lleva. No vea usted una censura totalitarista por parte de los medios, muy señor mío. Ellos no son más que el papel en blanco sobre el cual nosotros escribimos.
Y esto es todo, amiguitos y amiguitas. La trilogía con versión extendida, ha finalizado.Abrazos múltiples y otras formas de afecto limitadas por el medio de un servidor, que monta en bicicleta, conduce moto y coche y va andando por la vida.
<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>
<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>
I aqui la meva resposta:

A través del twiter "El Periódico entre todos" va començar tot i resulta que la majoría dels meus missatges han estat esborrats. Crec que un debat és la suma d'aportacions diverses i aquestes enriqueixen el debat amb els diferents argumentacions i punts de vista.
Desconec qui ha estat el responsable d'aquesta censura però em sembla poc democràtic tenint en compte que jo m'he expressat sempre amb respecte.
És per aquest motiu que crec convenient expressar per aquest mitjà la meva opinió.
Podem opinar que a una persona li agradi més el color de la façana d'un edifici o que una altra persona pensi que li agrada un altre color.
No obstant, en el cas que ens ocupa, cal ser molt curós a l'opinar perquè estem parlant de seguretat viària.

Potser no ho he comentat abans però sempre em refereixo a Barcelona i, per tant, es bo que tinguem clares les normes, és a dir, les regles del joc que regulen la mobilitat dels diferents usuaris de la via pública:
https://www.bicing.cat/sites/default/files/docs/ordenanza_es.pdf
El tema de les normes, és molt important perquè del que tracta la carta és sobre el respecte i per donar i oferir respecte, cal conèixer les normes.
Conèixer les normes vol dir saber què signifiquen moltes coses. En reflexo només algunes:
1. una via preferent ciclista i un pictograma ciclista.
2. Un carrer amb prioritat invertida. Molts (i dic molts) no saben què vol dir.
3. Conèixer les senyalitzacions pròpies que afecten els ciclistes: semàfors (es critica sovint el salt del semàfor) i els ciclistes en determinats casos poden passar semàfors en fase de vermell (tenen un semàfor propi que els ho permet):
http://estatic.bcn.cat/fitxers/premsa/dpsemforsbicis.557.pdf
https://www.flickr.com/photos/130196410@N04/22843161752/in/album-72157648012742934/
qui escriu la carta diu: "[...]
Pero querido amigo, estamos hablando de los ciclistas y mi queja es precisamente sobre eso, sobre el incumplimiento por parte de los ciclistas (algunos, aunque le pese) de un código de circulación que está para todos por igual.[...]".
Perquè les bicicletes tenen normes pròpies. Aquí, en el meu escrit, n'estic citant algunes d'elles. Per exemple, En carretera poden circular dos automòbils en paral·lel?, però els conductors d'automòbil han de conèixer que els ciclistes si hi poden circular en paral·lel.
A això em refereixo per normes pròpies, és a dir, que els afecten a ells però que tots els usuaris les han de conèixer. I a la ciutat n'hi ha unes quantes (caldria rellegir l'article 14 de l'Ordenança).
En els meus comentaris jo sempre defenso que es respectin les normes i més en temes que afecten la seguretat del trànsit. Escric això perquè no es tergiversin les meves paraules (pel tema de slatar semàfors en vermell). No vull que es tergiversin pel que fa a que en la majoria de països d'Europa (a partir dels Pirineus i cal al nord) el salt del semàfor en vermell és generalitzat per seguretat de tots, com en els casos en que a Barcelona s'ha començat a posar a prova, com a la imatge que he posat en l'enllaç anterior a la cruïlla de Barcelona de Provença i Siciclia.
Aquí s'explica (en francès) el perquè és més segur passar 'legalment' un semàfor en vermell anant en bicicleta:
Aquesta és l'experiència d'Alemanya:
A Dinamarca:
El tema dels semàfors, és un pilar central de l'argumentació de qui escriu la carta i molts cops (i dic molts), els ciclistes es veuen obligats a cometre infraccions per causa de les infraccions d'altres usuaris. En els cometaris anteriors sobre els semàfors s'han obviat els enllaços de mostra d'aquestes infraccions i que envien al ciclista a una situació de molt perill i inclúis a fer-li cometre infraccions. Em refereixo a aquestes situacions:
https://www.youtube.com/watch?v=2T6A6oJ-ztA&feature=youtu.be
Tot això també forma part del respecte als altres. Per això aquesta carta no té raó de ser (al meu entendre, es clar). Cita textualment "[...] Y sobre todo, me gustaría que no vayan siempre de victimas aquellos que solo ven la paja en el ojo ajeno y no la suya en el propio.[...]" . Perquè els ciclistes, quan no van en bicicleta, són vianants i, per tant, coneixen quan deambulen com a viannats aquelles coses que quan fan servir la bicicleta provoquen situacions de perill als ciclistes. Aquesta és l'actitut justa que l'autor de la carta demana. No tots els vianants circulen alguna vegada en bicicleta.
I hem de rebre lliçons de civisme: "[...] Alguien que defiende el uso de la bicicleta como medio de trasporte debería, no sólo hacer queja omisa de las tropelías que recibe por parte de los demás, sino que también debería hacer acto de contrición y reconocer que también hay mucho incívico con manillar.[...]". Parla de molts incívics. Altre cop generalitzant. I la percepció de perill de la bicicleta és una, ho podem llegir en aquesta carta i la realitat de les dades d'accidentalitat són unes altres. Perquè si fos aquest l'escenari, és a dir, un incivisme generalitzat, la bicicleta no seria, com és, l'usuari menys implicat en col·lisions a la via pública:
Núm d'usuaris implicats en col·lisions a l'any 2014 (Dades Ajuntament de Barcelona):
número de col·lisions amb implicació bicicletes: 646
número de col·lisions amb implicació de vianants: 1.223
número de col·lisions amb implicació de ciclomotors: 1.155
número de col·lisions amb implicació de motocicletes: 4.865
Això no apareix a l'estadística però jo decideixo sumar els 1.155 + 4.865 = 6200 (ciclomotors + motocicletes)
número de col·lisions amb implicació  de turismes (no es compten taxi ni furgonetes): 4.872
número de col·lisions amb implicació de taxis: 915
número de col·lisions amb implicació de furgonetes: 973
número de col·lisions amb implicació d'autobusos: 434
número de col·lisions amb implicació de camions: 279

En canvi el lector ens aporta dades dels ciclistes que, segons ell (ja que no ens cita la font) se salten els semàfors en vermell: "[...] Pero es cierto que, yendo en coche he visto menos conductores que se saltaran el semáforo que ciclistas que, yendo lento o poco a poco, como el que no quiere la cosa, se lo van saltando por lo bajinis”. Obviamente no son todos, pero de los últimos 15 ciclistas que he visto, 14[...]. No són tots diu, però 14 sobre 15.... Crec que ens hauria de dir la font d'aquesta dada sino pensarem que es una percepció seva subjectiva i ens hautia de dir si els semàfors en vermell corresponen a semàfors específics per als ciclistes o no (com els que he mostrat més amunt). Sobre l'únic ciclista que dels 14 sobre 15 respecten els semàfors jo crec que possiblement sigui l'autor de la carta perquè ens diu: "[...] ¿ Os he dicho que soy ciclista ocasional y que no me salto los semáforos?[...]"
I per acabar ens dóna un consell: "[...] Un consejo, preocúpese más por aquellos que dan mala imagen a su colectivo que las conclusiones que puedan sacar los demás al leer una opinión basada en hechos reales, como esas películas de sobremesa que tanto gustan.[...]"
I moltes d'aquestes cartes, són fruit de molts prejudicis (i dic molts) que hi ha cap a la bicicleta:
 http://barnabici.blogspot.com.es/2016/05/alguns-mitjans-de-comunicacio-catalans.html
4. Conèixer en quins casos els ciclistes poden circular en sentit contrari. Aquest comentari va per quan l'autor de la carta diu "[...] Me gustaría no recibir gritos e improperios por llamarles la atención.[...]".  Quan els ciclistes circulen correctament, de vegades (i dic de vegades), sel's recrimina per accions que no constitueixen cap infracció. i això passa per desconeixement de les normatives per part de les persones que ho recriminen.
-Conèixer en quins moments les voreres i àrees de vianants no són un territori d'exclusivitat del vianant. Les normes no són estàtiques i poden canviar. Això és així el dia en que escric aquest comentari que ho faig amb data (28/05/2016):
https://www.flickr.com/photos/130196410@N04/26956046542/in/album-72157668473413815/

l'Argumentació de la carta anterior fa una classificació, no sé amb quin criteri, dels tipus de ciclistes: hi ha els de BTT i diu que solen anar per camins. D'aquests diu que la problemàtica és menor, després parla del ciclista de carretera i, per últim, del ciclista urbà.
D'aquest diu que no va ni protegit ni preparat: "[...] Y luego está el ciclista urbano. El que sin ir ni protegido ni preparado, hace uso de la bicicleta para ir de un lado a otro[...]".     Aquí ja està generalitzant novament en tot el col·lectiu (de ciclistes urbans). Uns paràgrafs més amunt es referia a 'alguns ciclistes'. Caldria que ens aclarís el que vol dir sortir protegit i preparat....
I fa més generalitzacions sobre els ciclistes urbans: "[...] el que en teoría debería ser el más atento de todos ellos, el más precavido de todos los ciclistas, es el que suele ir sin casco protector[...]". Dóna per fet que no són atents i parla del casc sense saber que a l'última llei de trànsit, gairebé totes les associacions de ciclistes urbans i inclús els ciclistes professionals van presentar recurs per tal que el casc no fos obligatori en vies urbanes. I això és així perquè la seguretat del ciclista no passa per portar casc, sino per altres mesures que siguin encaminades a millorar la seguretat dels ciclistas. Aquí en parla:
I aquí hi ha una comparativa entre l'accidentalitat en bicicleta portant casc i sense:

El tema del casc, i jo sí que generalitzo, sovint és desconegut per les persones que no són habituals del sector ciclista.
Curiosa classificació de tres subgrups de ciclistes la que fa. Els de la fixie, descens, plegable, pista, bmx, etc. Aquests a quin subgrup anirien classificats?. Quins d'aquests haurien ser més atents i precavits?. Podríem fer una classificació seguint el seu criteri sobre els diferents tipus de vianants?.